Epíleg
A postscript
La vida quotidiana a la vila reial de Binissalem continuarà sense canvis significanius al llarg de molts anys després de la fi del nostre relat. La creació i transformació dels primers cent cinquanta anys des de 1231 donaven pas a segles de continuïtat, interromputs per successos puntuals. Es produïren episodis violents de protesta, com la revolta de les Germanies, brots de pesta, especialment devastadors a Lloseta en 1652 i 1653 -els quals afectaren a una població ja minsa-, i diversos problemes derivats de les males collites, resultat d’una mala climatologia: hiverns d’un fred i humitat extrems i sequeres d’estiu, principalment.
La producció d’oli d’oliva incrementà notablement el profit dels grans propietaris de les terres situades en cotes altes, mentre que la producció de vi i altres collites es va mantenir estable. El segle XVIII es caracteritzà per èpoques de prosperitat que afectaren de manera desigual als pagesos, beneficiant més a aquells que ja estaven consolidats. Aquests dedicaren part dels seus beneficis a engrandir els seus immobles, donant lloc a una dotzena de casals construïts amb pedra calcària de les canteres de Binissalem i Alaró. Els casals eren immobles molt espaiosos destinats a acomodar famílies nombroses i donar cabuda als negocis familiars, amb la implantació de grans cellers, magatzems per a les collites i diferents dependències per estabular animals i estotjar maquinària agrícola. També hi disposaren capelles per als fills que tradicionalment s’ordenaven capellans, així com per les dones que quedaven alliberades del treball del camp i la cuina. Alguns individus de la nova classe acomodada adquiriren cases a Ciutat i educaren els seus fills per ser doctors en teologia, medicina o dret.
Algunes famílies fundadores s’extingiren o es traslladaren a altres llocs. Tanmateix, tenim constància que alguns llinatges dels documentats al llarg dels segles XIII i XIV –com ara els Bestard, Gelabert, Llorenç, Salom, Pascual, Ferrer, Ramon, Moià i altres-, quedaren i ompliren els bancs de l’església parroquial cada diumenge i els dies festius. L’església era reformada una i altra vegada; al segle XVIII es construí una cúpula a la cruïlla que col·lapsà, i fou novament erigida. A Lloseta, la capella de petites dimensions fou esbucada i en el seu lloc es construí una de nova amb la capella principal reservada a la família Togores, ara comtes d’Aiamans. És en aquests moments en què s’instal·laren noves famílies que encara avui continuen a la vila; com ara els Pons, Llabrés, Martí, Verd, i Villalonga, que arribaren abans de 1600.
L’any 1842 Lloseta aconseguia la seva històrica pretensió de ser un municipi independent, lliure de Binissalem, i comença a escriure la seva pròpia història.
En el segle XIX es produiren canvis importants. Un dels més avantatjosos fou la construcció del ferrocarril que l’any 1875 començà a portar mercaderies i persones directament a Ciutat, reemplaçant els antics traginers i diligències. Durant anys aquesta línea de ferrocarril es va estendre fins al port.
Al cap de pocs anys un desastre afectà l’indústria del vi; la plaga de la fil·loxera. Com a conseqüència, el cultiu de vi a gran escala fou pràcticament abandonat durant dècades. A la segona meitat del segle XIX, el buit deixat per les vinyes fou substituït per plantacions d’arbres fruiters, engegant una rellevant activitat en l’exportació d’ametlles, figues i diverses compotes. D’aquests moments data la construcció de nous carrers en la zona compresa entre el barri de Robines i el traçat de la carretera d’Inca, com a resultat del trasllat de moltes famílies pageses a la vila.
Amb el declivi de l’activitat agrària i la decadència de vàries possessions, s’observa una fenomen social curiós; molts dels fills de les famílies fins ara benestants deixaren de contreure matrimoni i tenir descendència, alhora que abandonaven Binissalem permanentment amb destí a Ciutat o altres indrets.
Amb l’arribada de l’electricitat al segle XX es produí una transformació remarcable. Varen aparèixer noves fàbriques, algunes establides al mateix interior dels casals on el xiulet fabril reemplaçà les campanades per indicar l’avenç del dia. En aquest contexte sorgiren noves tensions socials entre treballadors amb formació i membres de l’antiga oligarquia –alguns encara analfabets- que havien controlat la vila i l’església durant segles, però sense preparació per a gestionar eficientment els nous temps.
Binissalem avui
La fam, la por i la desconfiança caracteritzaren el període de la guerra civil i els anys de la dictadura. Així mateix, l’església reassumia un poder desmesurat. Si bé es constata una important activitat als tallers i a les fàbriques, particularment durant la dècada de 1940, es tractava d’un treball mal remunerat, caracteritzat per la producció d’articles de baixa qualitat. El progrés es retardà notablement i s’inicià la degradació física d’una vila històricament pròspera, essent cad cop més freqüent la imatge de casals tancats i camps abandonats.
A la mateixa època, però, es tornaren a plantar vinyes i l’indústria del vi tornà amb renovada il·lusió. Algunes fàbriques de calçat de qualitat funcionaren durant aquests anys i s’inicà el pròsper negoci al voltant del turisme. Molta gent jove es desplaçà en la cerca de llocs de feina a la costa o a Ciutat. Els mallorquins començaven a visitar les platges i viure en xalets a noves urbanitzacions. És el moment en què s’abandonen costums tradicionals; vestits, mobles, menjars, i fins i tot, la llengua i cultura.
Amb l’arribada de la democràcia al final de la dècada de 1970 i 1980, la tendència canvià de nou. Sorgí un nou interés per les tradicions i tècniques antigues, així com per la història, la natura i el medi ambient de la Mallorca rural. L’ànim i les subvencions de les noves branques del govern donaven suport a la investigació i l’estudi, a rehabilitacions i renovacions. Daten d’aquells anys la declaració de Binissalem com Conjunt Artístic Històric amb la protecció de les antigues cases i casals, la Denominació d’Origen Binissalem Mallorca per als vins de la comarca de l’antiga Canarrossa, així com la decisió que el Català seria la llengua vehicular del sistema educatiu.
A la segona meitat dels anys 1980 i 90 es crea un nou mercat local, es rehabilita el casal de Can Gelabert com centre cultural i es produeix la reconversió de Can Sabater, on visqué l’escriptor Llorenç Villalonga, en casa-museu dedicada a escriptors locals, mentre que una sala de la rectoria és reconvertida en un teatre modern. Proliferen associacions, cursos i activitats esportives, folclòriques i culturals. També en aquests moments s’incrementa la popularitat de la Festa des Vermar, esdevenint en una setmana sencera plena d’actes populars, culturals i folclòrics.
Paral·lelament, la Mancomunitat del Raiguer, formada per un grup de deu viles d’aquesta àrea medieval, entre pla i muntanya, que compartien serveis i tasques municipals, guanyava noves competències. En aquests anys s’inaugurà el Centre de Salut Es Raiguer per donar cobertura als municipis de Sencelles, Binissalem i Alarò. En general, el període es caractaritza per una potenciació dels trets identificatius locals amb una vida veïnal pròpia i característica a cada barriada.
Malauradament, ara el pèndol oscil·la poc a poc vers el costat contrari i els Ajuntaments són amenaçats amb la pèrdua de gran part de les seves responsabilitats i, fins a cert punt, de la gestió de la seva pròpia història. En aquest sentit, ja fa una dècada que els arxius eclesiàstics locals es traslladaren al Palau del Bisbe a Ciutat, on són guardats pels funcionaris de la diòcesi. Aquesta nova tendència centralista s’excusa amb la justificació d’una millor eficiència. Al mateix temps hi ha un esforç per minoritzar la llengua catalana en favor de la castellana, mentre els poders dotats des de fa set segles i que han nodrit un fort teixit social local en tants pobles i viles estan en perill de desaparèixer.
L’època industrial i comercial a Binissalem, condemnada per la globalització s’ha esfumat i una nova activitat lucrativa, producte de la segona ona turística, ha donat lloc a la moda de passar les vacances en un ambient rural, una casa antiga, però modernitzada i amb piscina. Aquesta moda ja està arrelada tan a Lloseta com a Binissalem, especialment en els nuclis rurals petits com Biniagual i Aiamans, prèviament oblidats pels natius. Biniagual és avui la propietat d’una ciutadana alemanya on hi fabrica vi a més d’oferir allotjaments de luxe.
És clar que les circumstàncies canvien i nous elements es presenten. A nosaltres tan sols ens agradaria que el passat fos documentat i descrit abans de la seva complerta desaparició, per tal que les persones que vulguin aproximar-se a les seves arrels particulars i úniques, tenguin l’oportunitat de trobar-les.
La història recent de Lloseta
Pau Reynés Villalonga
Al llarg dels segles XVIII, XIX i XX es produeixen una sèrie d’esdeveniments especialment rellevants per entendre la història recent de Lloseta. En el segle XVIII queden abolits totalment els drets feudals i senyorials que havien exercit històricament els comtes d’Aiamans. En el segle XIX, Lloseta assoleix la independència administrativa respecte Binissalem a l’any 1842. I ja durant el primer terç de segle XX es produeix la fallida econòmica de Marià Gual de Togores (1906-1932), l’últim comte d’Aiamans que va posseir propietats a Lloseta. L’any 1913 va establir la finca de Son Togores creant diversos minifundis, la qual cosa fou una oportunitat perquè els llosetins poguessin adquirir un tros de terra rústica que ajudaria al seu manteniment casolà i a obtenir queviures.
S'ha de tenir present que quan Lloseta es va separar administrativament de Binissalem se li concedí un terme municipal de 1.245 hectàrees, que resultà ser el segon més petit de Mallorca. Contràriament, la seva densitat poblacional per quilòmetre quadrat era la segona més alta de la ruralia mallorquina. En aquesta situació cal preguntar-se, com podria dedicar-se a l’agricultura un poble així? Indiscutiblement que les circumstàncies històriques condemnaren els habitants de Lloseta a dirigir el seu treball cap allò que sortia de l’habilitat de les seves mans i de la claredat del seu enteniment: la producció de teixits i sabates. Així, a l’any 1860 hi havia registrats un total d’onze telers comuns de llançadora a mà que produïen la roba vulgarment coneguda per “burell”, mentre que els tallers de sabates a finals del segle XIX eren una mitja dotzena.
En el segle XX es constata com la fabricació de roba disminueix alhora que augmenten el número de fàbriques de sabates. En aquest sentit es passà de 7 fàbriques a l’any 1927 a un total de 21 a l’any 1948, les quals que donaven ocupació a 580 obrers. L’any 1960 hi havia 32 tallers en funcionament que produïen 500 parells de sabates setmanals. A la dècada dels anys setanta del segle passat començà una forta crisi en el sector que ha fet que, a poc a poc, hagin anat tancant totes les fàbriques. Ara, el 2015, només en queden tres.
També als anys seixanta, les tres mines de carbó de lignit de Lloseta tancaren per manca de mercat degut a la introducció d’altres combustibles més nets i de major valor calorífic. Es pot dir que a hores d’ara Lloseta, amb 5.680 habitants, s’ha convertit en una població dormitori.
Life in Binissalem carried on in much the same way as we left it at the end of the 14th century when our story ended. The momentous changes of the first hundred and fifty years were followed by several centuries of relative stagnation punctuated by disastrous epidemics particularly during the 16th and 17th centuries which had especially severe effects in Lloseta. Bad weather, regular droughts and occasional floods kept crop yields low in what was above all an agricultural community. Production of olive oil increased to the advantage of landowners on the upper slopes, while wine production and export slowly increased until there were sustained periods of prosperity in the 18th century.
This enriched several dozen landowners who devoted part of their profits to the construction of casals: large, spacious houses built of the attractive local stone. They were large to accommodate big families and prosperous businesses, with large cellars in which to store the wine and family chapels to occupy the younger sons enrolled in the priesthood and the ladies no longer required to work in the fields and kitchens. Previously middle ranking families began to set up town houses in Ciutat, now Palma de Mallorca, and to educate their sons as doctors of everything from theology to law to medicine.
A few old families died out or moved away, but many of those we got to know during the 13h and 14h centuries: the Bestards, Gelaberts, Llorenç, Saloms, Pascuals, Ferrers, Ramons, Moiàs and more, continued to fill the first pews in the church which was rebuilt and rebuilt again. In Lloseta the old chapel was demolished at the end of the 17th century and replaced by a fine new church with the principal chapel reserved for the Togores family, now the Counts of Aiamans. New families appeared and proliferated; to name a few still numerous: the Pons, Llabrés, Martí, Verd, and Villalonga, who all arrived before 1600.
In 1842 Lloseta finally achieved administrative independence from Binissalem and began to make its own history.
Important changes took place in the 19th century. One was beneficial; the arrival of the railway in 1875 which revolutionized transport, particularly of goods. At one time it extended right down to the port of Palma.
At about the same time disaster struck the wine industry with the steady progress of the phyloxera aphid which eventually led to the abandonment of large-scale wine production during decades. Other agricultural exports expanded to fill part of the space left: almonds, figs, apricots and other fruit which were also transformed into jams and conserves and sold in tins from the second half of the 19th century. Industrial production of shoes and boots began as well as a major movement of workers from the countryside to live in the town which took place from the mid-century on. Streets that had been fields were built over the area between the urban centre and the high road from Inca to Palma, as well as in the spaces between Binissalem and Robines and that extending up to the railway line.
With the steady decline of agricultural income a curious social trend appeared. The many children typical of well-to-do families stopped marrying and reproducing at the same time as some families abandoned Binissalem altogether to seek their fortunes in Palma.
With the arrival of electricity early in the 20th century the transformation became complete. New factories appeared and were even set up inside previous ‘stately homes’ as the factory whistle replaced the church bells to mark the hours of the day.
New social tensions arose between proprietors and politically aware workers, and the old oligarchy which had ruled town and church for centuries was exposed as inadequate to direct the modern era.
Binissalem today
Poverty, hunger and suspicion, accompanied by a resurgence in the power of the church, characterized the period of the civil war and dictatorship. There was work in the workshops and factories, particularly during the Second World War, producing cheap goods at low wages, but progress ended and the physical degradation of a fine town began with shuttered houses and abandoned fields.
At about the same time, however, more vines were planted and wine produced commercially once more. The shoe industries, however, after a brief revival, were languishing.
The earliest manifestation of the first tourist boom of the 1960s and 70s was inauspicious with the rejection of all that was traditional and old – language, dress, furniture, diet and culture. Mallorquins started to visit the seaside and abandon the old towns for new chalets in urbanisations.
With the return of democracy at the end of the 1970s the pendulum swung the other way with a new evaluation of tradition and a strong renewal of interest in the history and natural surroundings of rural Mallorca. Grants and encouragement from the new Balearic governments supported studies, refurbishments and revivals. From these years date the declaration of Binissalem as a town with special architectural interest and protection of the old houses, as well as the declaration of a quality controled area for the now flourishing wine industry centred on Binissalem and extending to various towns and villages of ancient Canarrossa. The Catalan language was declared co-official with Spanish and Catalan became the teaching medium.
Toward the end of the 1980’s and continuing through the next decade came the revival of the local market, the rehabilitation of the Gelabert family mansion as a cultural centre, the parish hall converted into a theatre, the sale of another historic home, Can Sabater, to a branch of the island government as a casa-museu dedicated to the work of local writers, particularly Llorenç Villalonga and Llorenç Moya, and the expansion of Sa Vermada, one of the oldest wine festivals in Spain into a week of cultural and popular events.
The Mancomundad des Raiguer, pooling services among the towns of this historic area, has its headquarters in Binissalem and a health centre ‘del Raiguer’ honours the medieval name of this area between plains and mountains. This was a time of exaltation of everything local; with civic life centred in each neighbourhood.
Sadly, very sadly, the pendulum is moving again, and local governments are today threatened with the loss of many of their responsibilities - and even their history in the form of the municipal archives - in favour of a centralized, electronically dominated administration. (The parish archives disappeared some years ago into the Bishop’s Palace where access is restricted by the bureaucrats of the Diocese.) Even the language is being suffocated again in favour of Castillian Spanish. Powers bestowed seven hundred years ago which set in motion the development of so many individual towns and villages, each with its peculiar store of customs and traditions, may be nullified very shortly.
Binissalem’s industrial period, condemned by global trade and transport, ended, and has been to some extent replaced by a second tourist boom, which promotes lodgings in old buildings in natural settings, of course done up with modern conveniences and a swimming pool. This trend has affected both Binissalem and Lloseta and provided some new sources of income. The smaller, more rural centres like Aiamans and Biniagual, largely forgotten by local inhabitants, have been taken over entirely by tourists. Biniagual is today owned outright by a German citizen, and produces wine as well as renting luxury accommodation.
Of course, circumstances will change and new events take place. We would only wish that the past be documented and recorded before it disappears, so that those who search for their particular and unique roots will be able to discover them.
The recent history of Lloseta
Pau Reynés Villalonga
The most important recent events in the history of Lloseta took place during the 18th, 19th and 20th centuries. In the eighteenth century (after the War of the Spanish Succession) all feudal rights were abolished, rights which the Counts of Aiamans had enjoyed for centuries. During the nineteenth century Lloseta achieved its administrative independence from the town of Binissalem, in 1842, and in the twentieth century Marià Gual de Togores (1906-32), the last Count to own property in Lloseta, went bankrupt. In 1913 the property of Son Togores was organized into many smallholdings. This provided the opportunity for ‘llosetins’ to own a plot of land for the first time, to cultivate and grow their own food and improve their domestic economy.
It must be remembered that Lloseta was separated from Binissalem as a municipality of only 1,245 hectares, the second smallest in Mallorca. By contrast its population density is the second highest in the rural sector of the island. One has to ask oneself if farming could be a viable occupation in these circumstances. Without any doubt their historical situation propelled the ‘llosetins’ to use their hands and their heads to devise ways to earn a living, and they chose the trades of weaving and shoemaking. In 1860 eleven weaver’s workshops using handlooms were producing the woollen cloth known as ‘burell’. At the end of the 19th century there were half a dozen registered shoemaking workshops.
Early in the 20th century the production of cloth declined while that of boots and shoes gradually increased. In 1927 there were seven shoe factories and by 1948, ten years after the Civil War, the number had multiplied to twenty-one, with 580 workers. In 1960 thirty-two factories were in production, turning out 500 pairs of shoes a week. During the 1970s began the crisis which gradually closed almost all the shoe factories. Today, in 2015, there remain only three.
At almost the same time, during the 1960s, the three coal mines in Lloseta were also abandoned for lack of markets for the lignite they produced, replaced by cleaner sources of fuel with a higher calorific value. Today, Lloseta has 5,680 inhabitants and has become a ‘dormitory town’
Pel que fa a les imatges, fotografies i il·lustracions: Atès que algunes fotografies, imatges i il·lustracions contingudes en aquesta obra han estat realitzades per tercers, la reutilització i difusió d’aquestes no està coberta per la llicència Creative Commons ni per cap altra llicència, per la qual cosa la seva utilització serà responsabilitat de la persona que en faci ús.
En cas que un tercer trobàs que en aquesta obra s’ha fet un ús no autoritzat de les seves imatges, fotografies o il·lustracions pregam que es posi en contacte amb info@creantbinissalem.com per a la seva retirada o correcció.
